INTRODUCCIÓ

A aquest estudi, m'agradaria parlar d'una realitat que a nosaltres, els catalans, ens sembla molt propera però que no ens ho és tant. Els catalans tenim la tendència a mirar la part negativa de les coses, a pensar que nosaltres estem pitjor que la resta, cosa que podria ser bona si intentéssim millorar, però la majoria tendeix a donar-ho tot per perdut. En aquest cas, estic parlant de les llengües considerades “minoritàries” o en desús. Normalment es té al català com una llengua minoritària o inferior a altres llengües, ja siguin les que ens han imposat (castellà i francès) o altres (anglès).

Les llengües “minoritàries” podríem dir que són aquelles a les que els seus parlants han cregut que ja no són “necessàries”, i que utilitzant una altre llengua, amb més nombre de parlants, hi pot sortir guanyant. Com diu aquella famosa frase, “una llengua no es perd perquè no s'ensenya, si no perquè els qui la saben no l'usen”, però que no s'ensenyi es una de les causes principals de la pèrdua de la llengua.

Clar, que un dels factors principals de la pèrdua d'una llengua, normalment és la imposició d'una altre, i fer que la gent autòctona cregui el que ells volen.

Pot arribar al punt que fins i tot els propis parlants de la llengua arribin a creure que la seva llengua es “inferior” a la que els hi han imposat o a una altre.

Els catalans, tenim molts aquests complexes tot i tenir una llengua amb molts parlants, i moltes virtuts que altres llengües desitjarien.

En aquest treball, pretenc mostrar les llengües considerades per la UNESCO amenaçades.

Com que volia fer un treball força exhaustiu sobre cada llengua “amenaçada”, només he escollit les llengües de la família romànica, perquè és a la família on es troba la nostre, i amb les que ens podem sentir més identificats i conèixer més bé els seus casos, ja que si es feia un treball amb un grup ligüistico-familiar més gran, no et pots concentrar tant amb cada llengua, amb els seus problemes, i no pots anar tant a fons amb el tema.

A més a més, també trobem el tema dels dialectes. Aquells dialectes per així anomenar-los “conflictius”, que poden no acaben de ser ni un dialecte ni una llengua per la distanciació que han tingut els parlants de la llengua amb la resta de la comunitat parlant d'ella. Per això, com que crec que és un tema important, i perquè molts d'aquests dialectes també estan en perill, ja sigui per la uniformitat de la llengua mare, o per la pèrdua del dialecte, en favor d'una altre llengua, s'han de tractar des d'un altre punt de vista que no sigui el de la llengua conjunta. Dialectes com (en els casos més propers) el valencià del català, l'aranès de l'occità, el gallec del portuguès, entre d'altres.

Cal remarcar però, que el treball es centrarà en els aspectes físics de les llengües (és a dir, en els seus parlants) i que no es posarà amb el tema gramàtic, fonètic o en altres aspectes de la forma del llenguatge escrit o parlat.

Ara bé, jo personalment he triat aquest treball perquè és un tema que sempre m'ha interessat força tot i que no em vulgui dedicar a alguna cosa relacionada amb aquest tema. La defensa de la identitat pròpia d'un país, que en el cas català ,està molt lligada a la llengua, i com que hi estic molt involucrat, m'han fet adonar que el nostre cas no és únic, i que m'agradaria conèixer i donar a conèixer els casos semblants que normalment estan pitjors en el tema de la llengua, però que potser la nació està ben viva (cas basc, per exemple). Com he dit, el nacionalisme català està molt relacionat amb la llengua. El fet es que jo també me n'he adonat, fent-me d'associacions com Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua, que dins de la defensa de la llengua, hi ha una defensa de la nostre identitat. Aquests són els fets que m'han portat a fer aquest treball.