Denominacions de la llengua: Occità, gascó, provençal, aranès, llengua d'oc.

Grup: Occidental Íbero-romànica

Afiliació lingüística: Relacionada estretament amb el català.

Regió: Centre-Oest d'Europa

Territori d'us de la llengua: Es parla a la zona dels Països Occitans. Occitània, la Val d'Aran, les Valdas Occitanas (Piemont) i a l'estat de Mònaco.

Oficialitat: Reconeixement de cooficialitat a la Val d'Aran i a Mònaco.

Població/Nombre de parlants: Hi ha de dos a deu milions de parlants nadius, i uns set milions que entenen la llengua però no la parlen.

Situació segons la UNESCO: Amenaçada

Dialectes: L'occità presenta diversos dialectes

- Nord occità: Alvernès (Alt i baix)

- Gascó: Landès, bearnès, ariegès i aranès.

- Occità meridional: Llemosí (Alt i baix), llenguadocià (Baix, mitjà, alt i guienès), provençal (Transalpí, niçard, marítim, gavot, rodanenc i delfinès) i Shaodit (o judeoprovençal).

Plurilingüisme: A la Val d'Aran (Estat Espanyol) els havitants viuen un cas de trilingüisme amb l'aranès (occità), català i castellà. A l'Occitània francesa i a Mònaco, bilingüisme amb el francès, i a les Valdas Occitanas (Itàlia) bilingüisme amb l'italià.

Educació: A la Val d'Aran trilingüe (aranès, català i castellà), a l'Occitània francesa monolingüe en francès, a les Valdas Occitanas monolingüe en italià amb alguna classe en Occità i a Mònaco Bilingüe amb el francès.

Regulada per: Institut d'Estudis Occitans.

Breu història de la llengua:

Orígens de l'occità: L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre les llengües romàniques més exteriors, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes.

L'occità a l'Edat Mitjana: L'esplendor de la “civilització” occitana va ser des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, avui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època. L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant força temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes. Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès, l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.

La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (per l'ordenança de Villers-Cotterêts, una especie de decret de nova planta). El francès acabarà per imposar-se a nivell oral a antigues províncies occitanes com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. Sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions on actualment encara es parla occità. La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, ja què sota el pretext de la unitat nacional imposen el francès com l'única llengua oficial. La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza apart que per a usos populars rarament escrits. Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, quan l'escola republicana francesa comença amb una campanya de desprestigi i culpabilitat cap als parlants occitans.

La primera renaixença: Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant els anys 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul.

La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. La seva acció va estar barrejada amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, avui en dia, la literatura mistraliana és estudiada a Escandinàvia i al Japó. Mistral ha estat l'únic autor occità recompensat al més alt nivell per la seva obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura al 1904. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità d'afrancesaments. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar el 1935 a Barcelona la “Gramatica occitana segon los parlars lengadocians”, on perfecciona la grafia.

Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a la culpabilització els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme “patuès” és des d'aleshores despectiu. Malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors. Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya (que donava suport a l'occitanisme) va revifar aquest moviment social. L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. També van ser creades les “calandretas”, que són unes escoles bressol des d'on s'introdueix la llengua als més joves.

Actualment: On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piemont s'està preparant la seva cooficialitat i s'espera obtenir aviat. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribi a ser, ja que l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.