VALENCIÀ

Denominació del català parlat al País Valencià.

• Situació segons la UNESCO: Amenaçat

• Territori de l'us del dialecte: A les comarques de l'est del País Valencià.

• Oficialitat: Cooficialitat a la “Comunitat Valenciana” amb el castellà.

• Població/Nombre de parlants: Un milió i mig de persones.
  
  Subdialectes: Hi ha quatre subdialectes principals:

• El valencià apitxat és un subdialecte del valencià que es parla a les comarques del Camp de Morvedre, L'Horta, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla a les ciutats de Gandia i Onda. Encara que molt influenciat pel castellà, tot i això conserva certes característiques antigues que s'han perdut a la resta dels dialectes catalans.

  El valencià septentrional (castellonenc/tortosí) és un subdialecte del valencià propi de les terres de més al nord del País Valencià (els Ports, el Maestrat, la franja nòrdica de l'Alcalatén i la Plana) és un parlar de transició quasi idèntic al català meridional.

  El valencià meridional és el subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a les Comarques Centrals i en les Comarques del Xùquer on no es parla apitxat.

  El valencià alacantí és el subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a les Comarques del Sud.

• Plurilingüisme: Els parlants valencians de l'Estat Espanyol, comparteixen la llengua amb el castellà.

• Educació: Al País Valencià, l'educació és bilingüe, i els pares poden decidir si portar els seus fills a una escola on les classes s'imparteixin en castellà o en valencià. Tot i així, hi ha excepcions.

• Dialecte regulat per: Aquest dialecte del català compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per vetllar per la seva integritat, i la conservació de la variant lingüística valenciana tot seguint les normes de Castelló.

• Breu història del dialecte: El català va ser implantat al País Valencià pels repobladors catalans que s'establiren en aquest territori arran de la conquesta duta a terme per Jaume I el Conqueridor. Aquests colons procedien de totes les regions de Catalunya i s'establiren majoritàriament a les zones costeres i del pla valencià. En canvi, els aragonesos repoblaren majoritàriament les comarques interiors. Aquest fet explica que actualment siguin de parla catalana les comarques de mar. En canvi, les interiors que inicialment eren de parla aragonesa en absorbir-se l'aragonès pel castellà, van esdevenir de parla castellana.

  La primera referència documental que es té de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba a la traducció del “Valeri Màxim” realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: “perque yo, a manament de vostra senyoria, el l’he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l’hagen tret en lengua cathalana”.

  Al segle XV valencià era ja la denominació normal de la llengua de l'antic “Regne de València”, i les denominacions de vulgar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma “me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar”.

  Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic valenciano-català. Per tant, comparteix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques.

  Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valenciano-català ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que els filòlegs i lingüistes són partidaris de la unió de les comunitats lingüístiques valenciana i catalana, existeix una part de l'opinió pública valenciana que és partidària de l'autonomia per motius polítics. Existeix una normativa lingüística alternativa elaborada per la “Real Academia de Cultura Valenciana” (Normativa del Puig), institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és marginal.

• Actualment: El 9 de febrer de 2005, l'AVL aprovà per unanimitat de tots els seus membres presents un dictamen conegut popularment com a "Dictamen del Dimecres de Cendres" en què s'estableixen els principis i criteris per a la denominació i l'entitat del valencià, considerant que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya (a excepció de la vall d'Aran, de llengua occitana) i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francès dels Pirineus Orientals a excepció de la comarca de la Fenolleda, que és de llengua occitana)".

  Aquest mateix dictamen també justifica l'ús de la denominació de valencià tant per a tot el conjunt del domini de la llengua (llengua valenciana), com per a la modalitat dialectal parlada al País Valencià. A més a més, l'AVL considera que aquesta modalitat "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló". Per tant, l'AVL assumeix la unitat lingüística des d'un punt de vista d'una llengua que té dues denominacions.