ARAGONÈS

• Denominacions de la llengua: Aragonès, alt-aragonès i patuès.

• Grup: Occidental / Pirenaic

• Afiliació lingüística: Estretament relacionat amb el català i el castellà.

• Regió: Centre dels Pirineus ibèrics.

• Territori d'us de la llengua: Península ibèrica, Pirineus aragonesos. Província d'Osca, Aragó.

• Oficialitat: No gaudeix d'oficialitat ni de reconeixement en cap lloc.

• Població/Nombre de parlants: 30.000, incloent els parlants passius de la llengua. La majoria de parlants son del dialecte oriental.

  La edat dels parlants és elevada, exceptuant en el dialecte oriental on alguns joves la parlen.

• Situació segons la UNESCO: Amenaçada

• Dialectes: Occidental (Ansotano, Xeso), Central (Belsetà, Xiustabí, Tensí, Pandicut, Bergotès), Oriental (Benasquès o Patuès – a la zona més alta de la Vall de Benasc-, Migribagorssà o Grausí -a Graus-, Altribagorssà campès -a Camp-, Baixribagorssà -a Fonz i Estadilla-, Fobà i Xistabí -aquests últims més propers a les variants occidental, meridional i central) i Meridional.

  En general mantenen un alt grau d'intel·ligibilitat entre tots els dialectes. El dialecte central es el que es manté més net de catalanismes i castellanismes. La normativa escrita, es basa amb el central i l'oriental. El dialecte oriental és més vital, i gaudeix de més nombre de parlants que la resta.

  A la zona de la Vall de Benasc, el denominat Benasquès o Patuès (com l'anomenen els seus parlants), és una llengua de transició entre el català, l'aragonès i l'occità/gascó. És una llengua en ràpida recessió.

  Com a llengua de transició que és, ha patit fortes discussions sobre la seva inclusió al domini lingüístic del català o l'aragonès. Les seves diferències entre les dues llengües, fan que es consideri un cas peculiar.

• Plurilingüisme: Hi ha un reduït nombre de parlants monolingües d'aragonès i acostumen a ser d'avançada edat. La resta saben també castellà, tot i que l'utilitzen amb la gent de fora.

• Educació: Totalment en castellà a excepció d'alguns curs extraescolars, i sense remuneració.

• Regulada per: No té cap institució instaurada que sigui reconeguda com a reguladora de la llengua. Tot i això, existeix la “Ligallo de Fablans de l’Aragonés” a Saragossa i el “Consello d’a Fabla Aragonesa” a Osca. Es publiquen cinc revistes en aragonès i existeixen sis organitzacions de parlants natius que treballen per la llengua. També hi ha partits polítics com la “Chunta Aragonesista” i organitzacions juvenils com la “Chovenalla Aragonesista” que defensen la llengua i l'autodeterminació d'Aragó.

• Breu història de la llengua:

  L'aragonès té el seu origen en el dialecte llatí que es va formar en les valls pirinenques aragoneses durant els segles VII i VIII sobre un fort substrat basc.

  La llengua també rep, en el seu període medieval, la denominació entre lingüistes de navarroaragonès, per la dependència aragonesa del Regne de Navarra. L'anomenada "Reconquesta", o expansió del primitiu Regne d'Aragó cap al sud sobre terres musulmanes duria amb ell l'idioma per tot el territori conquerit, sent durant els segles XIII i XIV un d'aquells amb major expansió.

  La unió del Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona en el que seria la Corona d'Aragó va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l'aragonesa. La Cancelleria Reial tingué el llatí, el català i l'aragonès per llengües d'ús, i ocasionalment l'occità, si bé s'usava un aragonès que també anava adquirint ja molts trets castellans.

  Amb la instauració, al 1412, de la dinastia castellana dels Trastàmara a la Corona d'Aragó, el castellà es va convertint progressivament en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans van ser els primers focus de castellanització, quedant l'aragonès cada vegada més relegat a llengua d'àmbit rural o domèstic, i sofrint un desprestigi social progressiu.

  Els segles posteriors amb el Decret de Nova Planta de Felip V mitjançant el qual es suprimia la independència política d'Aragó, i la repressió lingüística de la dictadura franquista del segle XX, van suposar la implantació gairebé total de la llengua castellana a Aragó, on actualment és l'únic idioma oficial i la llengua familiar del 90% dels aragonesos.

  En els anys posteriors a la dictadura de Franco, l'aragonès va contar amb una notable revitalització, que va dur a la creació d'associacions defensores i promotores de l'idioma, a progressius intents d'estandardització dels dialectes -així com d'unes normes ortogràfiques consensuades-, a una creixent creativitat artística, principalment literària, i a una recerca de la seva cooficialitat en diversos municipis alt-aragonesos.

• Actualment: Tot i l'augment d'estudiants d'aragonès i de gent conscienciada amb la salvaguarda de l'idioma, aquest segueix contant amb molt poca ajuda per part de les institucions, i el seu estat de conservació és cada vegada més precari entre els parlants nadius, la majoria dels quals parla una barreja entre ambdós idiomes, aragonès i castellà.